Marota
La narració del dia a dia. Mare de tres a la Safor. Si publicara a meua biografia la rebutjarien per manca de credibilitat. O això creiem tots.
dimecres, 8 de març del 2023
L'altre 8 de març
diumenge, 5 de març del 2023
Diumenge de vesprada
dijous, 2 de març del 2023
La puta vellea
He tingut la grip durant tota la setmana. O alguna cosa semblant. No sé si era un coronavirus, o un adenovirus, o quin tipus de virus, ara que ens hem especialitzat tots en això. El cas és que no recordava trobar-me mai tan malament com esta volta.
Per part de la meua família paterna, si he heredat una virtut, és la de dormir quan estic malalta. Se'ns apaga el sistema, i el cos se centra profundament a lluitar contra el que siga. Ens passa a mon pare, ma germana i a mi. Puc dormir dos o tres dies a tongades de vint hores cada dia, i alçar-me per al manteniment bàsic: saludar, anar al bany i ingerir alguna cosa arreu en estat líquid o sòlid (o el meu preferit, un semisòlid tipus tapioca). Després, quan ens despertem, és que ja estem bons. I a la faena.
La grip d'esta volta ha sigut diferent: fins i tot dormint em feien mal les articulacions. A voltes em costava dormir del dolor, i he pres, contra el que és el meu costum, medicacions (per als símptomes: ibuprofè i paracetamol).
Tinc diverses sospites de perquè aquesta volta ha sigut excepcional. La primera, perquè m'estic fent major (quaranta-quatre primaveres tindré d'ací prompte). La segona, perquè el sistema immunològic s'havia acostumat a la comoditat de la mascareta; els soldats en temps de pau se m'havien endormiscat, i han tardat a reaccionar. La tercera pot ser perquè la cavalleria no deu estar del tot bé; sé que patisc d'estrès crònic (porte quatre anys en alerta màxima, i això no hi ha cos que ho aguante).
Hui m'he despertat, ja estic mig bona. Això és bo, perquè demà toca hospital (de superxiquet), i qui controla les coses de la salut c'est moi. Ironies.
dilluns, 20 de febrer del 2023
Tercera edició: sexe, llibres i lawfare
Divendres vaig anar a la presentació de Tercera edició, d'Enric Nomdedéu (oh, com m'encanta eixe cognom). És tota una fita; la reincorporació a la vida socio-cultural de la ciutat forma part de la meua teràpia personal contra l'ansietat -i contra la depressió, ja que estem-. Hi vaig assistir sola, asseguda entre gent que coneixia un poc. No em podia quedar fins al final, perquè tenia assaig de banda (que és la base de la meua salut mental, la banda i l'instrument); però vaig xalar molt.
Presentava Alícia, i va parlar també Enric. Semblava una partida, ara parla un, ara parla l'altre. Els dos ho feien molt de pressa, i aportaven qüestions molt interessants: l'argument del llibre, sí. Però també temes com la salut mental, la literatura, els errors, o la política. Explicaren en quin moment es van començar a creuar les seues vides -les d'Alícia i Enric-, i van desgranar més o menys qui era cadascú dins la novel·la, una obra semi-autobiogràfica (com la majoria d'autors primerencs, perquè qui vol estalviar-se el gust de parlar de la pròpia vida?).
Alícia Izquierdo i Enric Nomdedéu durant la presentació a Ambra |
Personalment el que més m'agrada de tot, de la presentació, del llibre, és que es tracta
d'una obra d'escriptura terapèutica. I em va fer gràcia que aquest autor (nascut a Catalunya, com jo), creara Tercera edició com a teràpia, i jo anara a la presentació, com un exercici de recuperació de salut mental.
La darrera cosa que diré del llibre, que també trobe deliciosa, és que és literatura feta sobre literatura. Enric ha pujat damunt d'un munt de llibres llegits per a escriure amb tinta de sang la seua primera obra. Només cal vore l'índex: cada capítol porta el nom d'un llibre. I ara que estic en procés de recuperar les meues capacitats intel·lectuals i creatives, estic més que temptada de llegir-los tots, primer el de Nomdedéu (oi que és un cognom preciós?) i després el llistat que graciosament ens elabora a l'índex.
diumenge, 19 de febrer del 2023
Conceptes dels darrers quatre anys
Si alguna paraula ha marcat els nostres últims quatre anys ha sigut el tumor. A voltes encara note que la vida se'm tira damunt. És aleshores quan el matemàtic em recorda que no tinc molts problemes; en tinc només un, però molt gros. És una maledicció.
El següent concepte que m'ha marcat ha estat el de normalitat; i ací m'he d'atribuir el mèrit, perquè he tirat avant tota la normalitat possible amb: primer el tumor, després la pandèmia, i finalment la tornada del tumor a la nostra vida, quan jo ja l'havia enterrat i em preguntava què fer de les gorres oncològiques pediàtriques, perquè fan de mal vendre (i son de mal comprar, també ho dic).
I he guanyat a la normalitat: ho he aconseguit "de puta mare", que diu el meu profe d'oboè. Hi ha gent que em felicita a la cara: t'admire, em diuen. No sé com ho fas. I em passa pel cap que jo tampoc no ho sé, però ens alcem tots els dies i cadascú fa el que li toca. Em costa menys quan seguisc els consells del matemàtic, que el secret consisteix en no pensar a llarg termini. Però crec que a les mares ens costa més.
Un altre pensament profundament estúpid que em ve a voltes és que desitjaria que en comptes d'un tumor al cervell, al xiquet li haguera tocat una leucèmia. Que això no afecta les funcions motores i cognitives, i el marge de curació de la leucèmia és molt alt -crec que en segons quins subtipus-. El pensament em dura una mil·lèsima de segon, perquè després em raone que el desig normal és no haver passat per això: ni jo, ni ningú. Vivim en una societat on s'ha perdut la quotidianitat de la desgràcia infantil, per fortuna; per això estes coses pesen més.
Al final m'he concentrar en el fet que els esdeveniments no se'ns han endut per davant del tot. M'ha costat molta salut mental, estic malament -en recuperació- però el preu el pague a gust. He escenificat "La vida és bella" dins de casa; el trauma per tot allò que s'ha viscut el darrer quasi lustre està molt difuminat, encara, entre els meus fills. Eixe és l'èxit del quan més orgullosa he d'estar: encara que se m'enduga per davant. Viure durant els últims quatre anys ha valgut la pena.
dissabte, 18 de febrer del 2023
Els altaveus vs els murmuris
-
Ahir va fer quatre anys que el xiquet començava una combinació de quimioteràpies i radioteràpia per eliminar les restes de tumoració que no ...
-
No importa si, com jo, els dilluns no treballeu. El diumenge sempre té un regust de nostàlgia, d'esperit baix i vida a càmera lenta. El...