He tingut la grip durant tota la setmana. O alguna cosa semblant. No sé si era un coronavirus, o un adenovirus, o quin tipus de virus, ara que ens hem especialitzat tots en això. El cas és que no recordava trobar-me mai tan malament com esta volta.
Per part de la meua família paterna, si he heredat una virtut, és la de dormir quan estic malalta. Se'ns apaga el sistema, i el cos se centra profundament a lluitar contra el que siga. Ens passa a mon pare, ma germana i a mi. Puc dormir dos o tres dies a tongades de vint hores cada dia, i alçar-me per al manteniment bàsic: saludar, anar al bany i ingerir alguna cosa arreu en estat líquid o sòlid (o el meu preferit, un semisòlid tipus tapioca). Després, quan ens despertem, és que ja estem bons. I a la faena.
La grip d'esta volta ha sigut diferent: fins i tot dormint em feien mal les articulacions. A voltes em costava dormir del dolor, i he pres, contra el que és el meu costum, medicacions (per als símptomes: ibuprofè i paracetamol).
Tinc diverses sospites de perquè aquesta volta ha sigut excepcional. La primera, perquè m'estic fent major (quaranta-quatre primaveres tindré d'ací prompte). La segona, perquè el sistema immunològic s'havia acostumat a la comoditat de la mascareta; els soldats en temps de pau se m'havien endormiscat, i han tardat a reaccionar. La tercera pot ser perquè la cavalleria no deu estar del tot bé; sé que patisc d'estrès crònic (porte quatre anys en alerta màxima, i això no hi ha cos que ho aguante).
Hui m'he despertat, ja estic mig bona. Això és bo, perquè demà toca hospital (de superxiquet), i qui controla les coses de la salut c'est moi. Ironies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada