Si alguna paraula ha marcat els nostres últims quatre anys ha sigut el tumor. A voltes encara note que la vida se'm tira damunt. És aleshores quan el matemàtic em recorda que no tinc molts problemes; en tinc només un, però molt gros. És una maledicció.
El següent concepte que m'ha marcat ha estat el de normalitat; i ací m'he d'atribuir el mèrit, perquè he tirat avant tota la normalitat possible amb: primer el tumor, després la pandèmia, i finalment la tornada del tumor a la nostra vida, quan jo ja l'havia enterrat i em preguntava què fer de les gorres oncològiques pediàtriques, perquè fan de mal vendre (i son de mal comprar, també ho dic).
I he guanyat a la normalitat: ho he aconseguit "de puta mare", que diu el meu profe d'oboè. Hi ha gent que em felicita a la cara: t'admire, em diuen. No sé com ho fas. I em passa pel cap que jo tampoc no ho sé, però ens alcem tots els dies i cadascú fa el que li toca. Em costa menys quan seguisc els consells del matemàtic, que el secret consisteix en no pensar a llarg termini. Però crec que a les mares ens costa més.
Un altre pensament profundament estúpid que em ve a voltes és que desitjaria que en comptes d'un tumor al cervell, al xiquet li haguera tocat una leucèmia. Que això no afecta les funcions motores i cognitives, i el marge de curació de la leucèmia és molt alt -crec que en segons quins subtipus-. El pensament em dura una mil·lèsima de segon, perquè després em raone que el desig normal és no haver passat per això: ni jo, ni ningú. Vivim en una societat on s'ha perdut la quotidianitat de la desgràcia infantil, per fortuna; per això estes coses pesen més.
Al final m'he concentrar en el fet que els esdeveniments no se'ns han endut per davant del tot. M'ha costat molta salut mental, estic malament -en recuperació- però el preu el pague a gust. He escenificat "La vida és bella" dins de casa; el trauma per tot allò que s'ha viscut el darrer quasi lustre està molt difuminat, encara, entre els meus fills. Eixe és l'èxit del quan més orgullosa he d'estar: encara que se m'enduga per davant. Viure durant els últims quatre anys ha valgut la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada