L'impossible preu de treballar

 Fa un any tenia el recorregut clar: químios fins a l'11 d'abril, i després tornar a la feina. El fet que el xiquet no aconseguiria sobreviure al càncer no entrava en els meus plans. En cap pla. Ni en el més pessimista, que era tornar a entrar en un nou tractament, i assajos clínics. Però els recorreguts de la vida (i de la mort) son inescrutables, i Ferran ens va deixar el mes de maig.

He estat de baixa estos mesos per diverses raons; en primer lloc perquè encara ara no estic segura d'estar bé d'ànims, ni de ser completament funcional. En segon lloc, perquè l'equip directiu de l'escola on treballava, l'escola d'Almoines, era tan "brillant" i tan "sensible" que em va posar com a mestra de castellà del meu fill amb càncer. Bé, hi va posar al meu substitut. Si m'incorporava després de la mort del meu fill, haguera donat classe als seus amiguets de l'escola, i hauria hagut de buidar la seua taula, la seua cadira; desconec formes de tortura psicològica més eficients que eixa. També desconec com inspecció va permetre tal animalada.

Passats els mesos (i passada l'escola d'Almoines, de la qual vaig haver de demanar trasllat per eixa i altres raons, totes de caire ètic i de nefasta gestió de personal) m'incorpore a l'escola del poble del costat, on espere poder anar a peu i també estar a gust. Comence demà, primer dia de l'any escolar, amb la cruel sensació d'alleujament per poder incorporar-me per fi a la feina (m'encanta la meua feina, i m'han posat a donar classe als més menuts, cosa que demanava des de feia anys a l'anterior escola i no se'm va concedir mai); i un sentiment de pesar profundíssim, de pensar que el preu que he pagat -sense voler-lo pagar, sense voler que fóra real, sense voler mai i en cap cas estar en este lloc- és un preu cruel, a la pràctica inacceptable. No val de res pensar que treballaria el doble d'hores a la setmana de manera gratuïta a canvi de tindre el xiquet al meu costat, abraçant-me les bones nits, i xutant-nos la pilota al parc del trenet els dies de bon estar. 

M'incorpore. No estic bé; però quedar-me a casa em faria estar pitjor. I sóc una mestra funcional. La salvació mental l'aguanten, sense saber-ho, pobres, vint-i-tantes alumnes de pocs anys, més joves que el meu menut, que espantaran els meus fantasmes a base de crits, riures, jocs i faltes d'ortografia.

Beneïdes personetes.

L'altre 8 de març

Ahir va fer quatre anys que el xiquet començava una combinació de quimioteràpies i radioteràpia per eliminar les restes de tumoració que no van poder eliminar durant la gran operació. El procediment va començar un set de març; vaig plorar durant tot el viatge de Gandia a Valencia, retenció de bon matí inclosa. 

La rutina va ser la mateixa durant set setmanes: a les huit i poc estava enganxat a una màtquina, li posaven algunes medicacions, i al voltant de la una baixàvem a radiologia, on em procediment durava vint minuts llargs. Estava tot eixe temps en dejú, perquè per a posar-li la radioteràpoa l'havien d'adormir. 

Feia temps que no recordava aquells dies. Els tinc guardats en una caixeta, que és on guarde cada moment traumàtic. Però aixina com hi ha caixes que puc permetre'm el luxe de guardar ben lluny, els dies de la radioteràpia se'm fan presents tots els dies, perquè d'aquelles set setmanes hi ha hagut conseqüències al cos del xiquet que duraran tota la vida. 

Recorde aquell 8 de març,segon dia de tractament. Feia just un any havia fet vaga, havia anat a la manifestació amb un fill menudíssim. No hi havia cap perill, em podia permetre el luxe d'una vaga de treball, d'una vaga de cures. Aquell 8 de març de 2019 vaig tindre terror que totes les persones relacionades amb el tractament del xiquet hagueren fet vaga, perquè totes elles eren dones, des del llocs més qualificats fins als menys. La cura del meu fill depenia d'aquelles dones, i sabia que el factor temps era fonamental. 

Quan vaig arribar a l'hospital hi havia manifestacions i demostracions i pancartes a l'entrada, i m'imagine que pel mig de la ciutat. Però en el nostre xicotet món de dolor totes les persones van fer la seua feina, amb dia de la dona o sense. I em vaig adonar de com de privilegiada havia sigut fins aleshores, i quina cura d'humiltat suposava allò de desitjar que la gent que ens cuidava continuara fent-ho aquell dia; perquè ens anava la vida. 

I cada dia de la dona, reivindicacions a banda -fonamentals, he de dir-, recorde aquella cura que van tindre totes les dones de les quals depenia el xiquet; i encara no sé molt bé com expressar aquesta mescla d'agraïment, vergonya, i humiltat. Aquell 8 de març, igual que la radioteràpia en el meu fill, va afectar la resta de dies de lluita feminista. Gràcies. Gràcies, gràcies. Gràcies. 

Diumenge de vesprada

No importa si, com jo, els dilluns no treballeu. El diumenge sempre té un regust de nostàlgia, d'esperit baix i vida a càmera lenta. 

Els meus diumenges solen estar enfocats amb la roba. Cal esclarir la bugada de la setmana (mentida, cada dia pose una llavadora com a mñinim), i m'assegure que tothom i totdon té almenys roba exterior i interior per als primers dies de la setmana. Qualsevol cosa més enllà de dimarts hi ha temps d'aclarir-ho.

La casa, els diumenges al voltant de les set de la vesprada, sol omplir-se també d'olor a monges; de les de tota la vida, res de microones. Òmplic quatre recipients grans -a voltes bescuiteres- amb molta  monja i sal generosa, i ja tenim berenar-sopar. Els xiquets tenen comboi de cine, tot i que al final l'únic que es menja la pel·lícula sol ser superxiquet, perquè els altres dos es torben amb altres coses. 

Finalment tinc este anar a dormir prompte. Sé que no m'adormiré de seguida, però m'agrada com a mínim que el cos haja descansat. 

Quan apague la pantalla, en uns moments, posaré música relaxant i pensaré en flors i muntanyes. A voltes m'imagine que estic en l'edat de pedra, dins d'una cova, i a fora plou, i estem tota la tribu arremolinats al voltant del foc mentre algun druida explica històries sobre la formació del món, o contes i mites màgics que han quedat per sempre esvaïts en l'oralitat. D'alguna manera este pensament m'aconforta.  

La puta vellea

 He tingut la grip durant tota la setmana. O alguna cosa semblant. No sé si era un coronavirus, o un adenovirus, o quin tipus de virus, ara que ens hem especialitzat tots en això. El cas és que no recordava trobar-me mai tan malament com esta volta. 

Per part de la meua família paterna, si he heredat una virtut, és la de dormir quan estic malalta. Se'ns apaga el sistema, i el cos se centra profundament a lluitar contra el que siga. Ens passa a mon pare, ma germana i a mi. Puc dormir dos o tres dies a tongades de vint hores cada dia, i alçar-me per al manteniment bàsic: saludar, anar al bany i ingerir alguna cosa arreu en estat líquid o sòlid (o el meu preferit, un semisòlid tipus tapioca). Després, quan ens despertem, és que ja estem bons. I a la faena.

La grip d'esta volta ha sigut diferent: fins i tot dormint em feien mal les articulacions. A voltes em costava dormir del dolor, i he pres, contra el que és el meu costum, medicacions (per als símptomes: ibuprofè i paracetamol). 

Tinc diverses sospites de perquè aquesta volta ha sigut excepcional. La primera, perquè m'estic fent major (quaranta-quatre primaveres tindré d'ací prompte). La segona, perquè el sistema immunològic s'havia acostumat a la comoditat de la mascareta; els soldats en temps de pau se m'havien endormiscat, i han tardat a reaccionar. La tercera pot ser perquè la cavalleria no deu estar del tot bé; sé que patisc d'estrès crònic (porte quatre anys en alerta màxima, i això no hi ha cos que ho aguante). 

Hui m'he despertat, ja estic mig bona. Això és bo, perquè demà toca hospital (de superxiquet), i qui controla les coses de la salut c'est moi. Ironies. 

Tercera edició: sexe, llibres i lawfare

 Divendres vaig anar a la presentació de Tercera edició, d'Enric Nomdedéu (oh, com m'encanta eixe cognom). És tota una fita; la reincorporació a la vida socio-cultural de la ciutat forma part de la meua teràpia personal contra l'ansietat -i contra la depressió, ja que estem-. Hi vaig assistir sola, asseguda entre gent que coneixia un poc. No em podia quedar fins al final, perquè tenia assaig de banda (que és la base de la meua salut mental, la banda i l'instrument); però vaig xalar molt. 

Presentava Alícia, i va parlar també Enric. Semblava una partida, ara parla un, ara parla l'altre. Els dos ho feien molt de pressa, i aportaven qüestions molt interessants: l'argument del llibre, sí. Però també temes com la salut mental, la literatura, els errors, o la política. Explicaren en quin moment es van començar a creuar les seues vides -les d'Alícia i Enric-, i van desgranar més o menys qui era cadascú dins la novel·la, una obra semi-autobiogràfica (com la majoria d'autors primerencs, perquè qui vol estalviar-se el gust de parlar de la pròpia vida?).

Alícia Izquierdo i Enric Nomdedéu durant la presentació a Ambra

Personalment el que més m'agrada de tot, de la presentació, del llibre, és que es tracta
d'una obra d'escriptura terapèutica. I em va fer gràcia que aquest autor (nascut a Catalunya, com jo), creara Tercera edició com a teràpia, i jo anara a la presentació, com un exercici de recuperació de salut mental.

La darrera cosa que diré del llibre, que també trobe deliciosa, és que és literatura feta sobre literatura. Enric ha pujat damunt d'un munt de llibres llegits per a escriure amb tinta de sang la seua primera obra. Només cal vore l'índex: cada capítol porta el nom d'un llibre. I ara que estic en procés de recuperar les meues capacitats intel·lectuals i creatives, estic més que temptada de llegir-los tots, primer el de Nomdedéu (oi que és un cognom preciós?) i després el llistat que graciosament ens elabora a l'índex. 

Conceptes dels darrers quatre anys

 Si alguna paraula ha marcat els nostres últims quatre anys ha sigut el tumor. A voltes encara note que la vida se'm tira damunt. És aleshores quan el matemàtic em recorda que no tinc molts problemes; en tinc només un, però molt gros. És una maledicció. 

El següent concepte que m'ha marcat ha estat el de normalitat; i ací m'he d'atribuir el mèrit, perquè he tirat avant tota la normalitat possible amb: primer el tumor, després la pandèmia, i finalment la tornada del tumor a la nostra vida, quan jo ja l'havia enterrat i em preguntava què fer de les gorres oncològiques pediàtriques, perquè fan de mal vendre (i son de mal comprar, també ho dic). 

I he guanyat a la normalitat: ho he aconseguit "de puta mare", que diu el meu profe d'oboè. Hi ha gent que em felicita a la cara: t'admire, em diuen. No sé com ho fas. I em passa pel cap que jo tampoc no ho sé, però ens alcem tots els dies i cadascú fa el que li toca. Em costa menys quan seguisc els consells del matemàtic, que el secret consisteix en no pensar a llarg termini. Però crec que a les mares ens costa més.

Un altre pensament profundament estúpid que em ve a voltes és que desitjaria que en comptes d'un tumor al cervell, al xiquet li haguera tocat una leucèmia. Que això no afecta les funcions motores i cognitives, i el marge de curació de la leucèmia és molt alt -crec que en segons quins subtipus-. El pensament em dura una mil·lèsima de segon, perquè després em raone que el desig normal és no haver passat per això: ni jo, ni ningú. Vivim en una societat on s'ha perdut la quotidianitat de la desgràcia infantil, per fortuna; per això estes coses pesen més. 

Al final m'he concentrar en el fet que els esdeveniments no se'ns han endut per davant del tot. M'ha costat molta salut mental, estic malament -en recuperació- però el preu el pague a gust. He escenificat "La vida és bella" dins de casa; el trauma per tot allò que s'ha viscut el darrer quasi lustre està molt difuminat, encara, entre els meus fills. Eixe és l'èxit del quan més orgullosa he d'estar: encara que se m'enduga per davant. Viure durant els últims quatre anys ha valgut la pena.

Els altaveus vs els murmuris

Va començar a interessar-me l'alimentació a causa del meu problema de salut (endometriosi). De l'alimentació vaig anar a parar als moviments del detox primer, el vegetarianisme després, i finalment el veganisme. I vaig sentir que el veganisme anava a l'alça. 

Amb dos fills menuts em va interessar el minimalisme, per excés d'artefactes a casa. La recerca de vlogs, blogs i podcasts em va dur al minimalisme extrem. Vaig sentir que el minimalisme anava a l'alça. 

Em va interessar després la meua petjada de carboni. Vaig seguir el moviment zero waste. Sentia que la pressió per reduir el fem anava a l'alça.

Últimament m'he interessat per la bruixeria. Estic escrivint una obra de teatre -o això crec, en parlaré un altre dia-. Me'n volia informar. Després de dues setmanes buscant informació sobre el tema, crec honestament que la bruixeria està de moda.

Finalment he arribat a la conclusió que no hi ha modes, sinó altaveus.

Si eres un independentista passejant per la plaça de l'ajuntament i renegues en veu baixa de la bandera espanyola del balcó, no hi ha repercussió, alça ni moda. Si ho fas amb un altaveu a la mà, assenyalant la bandera mentre crides "eixa bandera és estragera", aleshores crees un ressò en la societat -el que siga, però ressò-. 

L'audiovisual pur, que combina àudio i visual, és un altaveu al món. Els blogs, en canvi, som una cosa més calmada, un murmuri, un xiuxiueig. Desenvolupem idees amb arguments més llargs, o expliquem coses més extenses que no pas a twitter.

Diuen que Twitter és la xarxa de l'odi. No hi falta raó. També és la xarxa de l'amor i la solidaritat. Però si bé calen totes aquestes coses anteriors, em situe al costat del blog, al costat del full blanc a l'altre costat del teclat, que permet un rosegar tranquil d'idees, conceptes, imatges. Del que vulgues.

Recorde els meus temps de blocaire més o menys exitosa. Més d'una persona em va escriure dient que estava enganxada al meu blog. Això va ser abans de Facebook, Twitter o Youtube, és clar. Ni parlar d'Instagram i no sé quantes coses més que ja no entenc i m'atabalen. 

Retorne al full en blanc, per reflexionar, riure o plorar. Retorne per a tornar, perquè no hi era. I tinc ganes de tornar tranquil·la.